Nosaltres hem triat aquest rei, ja que va ser el primer rei Borbó, que és la dinastia que tenim actualment amb el rei Juan Carles I.
Felip IV d'Aragó i V de Castella, o senzillament Felip d'Anjou, ( Versalles, França 1683 - Madrid, Espanya 1746 ) fou el Rei d'Espanya (1700-1746), rei de Nàpols (1700-1707), rei de Sicília (1700-1713) i duc de Milà (1700-1706).
Amb el seu nomenament com a rei d'Espanya a la mort de Carles II de Castella va esdevenir el primer rei de la Dinastia Borbònica al tron del Regne d'Espanya i va instaurar el centralisme espanyol a l'estil de l'absolutisme borbònic instaurat a França, però mai es podria unir a França.
El seu avi fou el rei francès Lluis XIV i els seus pares el Gran Delfí i Maria Ana de Baviera. Va heredà el tro espanyol quan va morir Carles II, últim rei de la casa dels Àustries a Espanya sense descendencia.
La guerra de succecssió a Espanya va tenir dos punts de vista diferents, un per part de la corona castellana i un altre per part de la corona catalano-aragonesa. Espanyola
La Guerra de Successió Espanyola (1701-1713/1715) va ser un conflicte bèl·lic internacional, que, a més d'afectar el conjunt d'Europa, va incloure la Guerra de la reina Anna a l'Amèrica del Nord, com també accions de pirates i corsaris a les costes de l'Amèrica espanyola. En aquesta confrontació, a més de la successió a la corona hispànica, s'hi dirimia també la qüestió de l'equilibri de poder entre les diferents potències europees.
El Duc de Marlborough signant el despatx a la Batalla de de Blenheim (Oli de Robert Alexander Hillingford)
A Catalunya
A començaments del segle XVIII, va morir sense successió el rei Carles II. Aquest fet va ser l'origen d'un conflicte internacional al voltant de la successió a la monarquia hispànica. El rei, en el testament, havia designat Felip d'Anjou com a successor, i aquest va jurar les constitucions catalanes. Però, tot i això, entre la burgesia i la baixa noblesa de Catalunya predominaven les simpaties per un altre candidat, l'arxiduc Carles d'Àustria.
Els austriacistes catalans van signar un pacte d'ajut militar amb Anglaterra i, poc més tard, van proclamar l'arxiduc Carles, rei. Des d'aquest moment, la guerra internacional, a la península, es va convertir en guerra civil.
La superioritat militar dels felipistes, i el fet que Carles d'Àustria heretés la corona de l'imperi austríac, van conduir les potències europees a signar el Tractat d'Utrecht (1713). Aquest tractat posava fi a la guerra de Successió espanyola i confirmava Felip d'Anjou com a rei d'Espanya.
A Barcelona, 5.500 homes dirigits pel conseller en cap Rafael de Casanova van resistir fins que, l'11 de setembre de 1714, es va produir l'assalt final felipista a la ciutat.
La Guerra de successió va significar l'ocupació de Catalunya per les tropes francocastellanes i, alhora, la desaparició de totes les institucions catalanes, que s'havien anat configurant des de l'alta Edat Mitjana.
La casa de Àustria és el nom amb el qual es coneix la dinastia Hadsburg que va reinar en la monarquia hispànica els segles XVI i XVII; des de la Concordia de Villafafila (27 de juny de 1506) on Felip I "el Hermoso" va ser reconegut com rei de la Corona de Castilla, quedant per el seu sogre Ferran el Catòlic la Corona d'Aragó; fins la mort sense succsessió directa de Carlos II "el Hechizado" que va provocar la guerra de Successió el 1700 . Àustries en blau
La família dels Habsburg, originaris de la Suïssa germànica, són sense cap mena de dubte una de les grans famílies europees ja que des de 1291 i fins a 1918 han detingut de forma ininterrompuda el poder en una gran extensió de territoris europeus.
La Batalla Naval de Lepant va tenir lloc el 7 d'octubre de 1571 al golf de Lepant, situat al Pelopnès (Grècia). S'hi van enfrontar els turcs otomans contra una coalició cristiana, anomenada Lliga Santa. Els cristians van resultar guanyadors, i només 30 galeres turques es van salvar, així aturaren l'expansionisme turc pel Mediterrani Occidental.
La Lliga Santa la formaven els regnes de les Espanyes, la República de Venècia, la República de Gènova, el Ducat de Savoia, els hospitalers de Malta i la Santa Seu. L'estol aliat, estava liderat perJoan d'Àustria, amb l'armada espanyola capitanejada per Álvaro de Bazán, Lluís de Requesens iAndrea Doria, la veneciana, capitanejada per Sebastiano Venier i la pontifícia comandada per Marco Antonio Colonna. Entre tots arribaren a reunir més de 200 galeres i altres naus auxiliars.
L'esquadra otomana, sota el comandament d'Ali Pasha, senyor d'Alger a les ordres del soldà otomàSelim II, comptava amb 260 galeres.
A Petala es va efectuar el recompte de baixes. Es va comptabilitzar la pèrdua de 12 galeres cristianes (encara que després va ascendir fins a 40 pels greus danys patits) i de 7.600 homes, dels quals 2.000 eren espanyols, 880 de l'esquadra del Papa i la resta venecians. 4.000 van ser ferits. Es van comptar 190 galeres turques apresades, de les quals només 130 restaven útils, cremant les altres 60. Es van fer 5.000 presoners i es van alliberar 12.000 captius cristians. Es van calcular entre 20.000 i 30.000 els morts de l'enemic.
Al segle XV, Portugal, país de tradició pesquera, tenia la supremacia en matèria de navegació atlàntica, tant pel seu desenvolupament tècnic com per la seva experiència marinera. Amb la invenció de la carraca i la caravel·la, els regnes de la Península Ibèrica tenien l’oportunitat d’arribar a l’Orient Llunyà.
Durant aquest segle, els navegants portuguesos, amb el suport de la dinastia d’Aviz i, en especial, per l’infant Enric el Navegant (1394-1460), van iniciar una primera sèrie d’exploracions al llarg de la costa africana. Viatjant cap a l’Atlàntic, els portuguesos van descobrir les illes Madeira el 1419 i les Açores el 1427, les quals es convertirien en colònies portugueses.
L’objectiu principal d’Enric el Navegant era l’exploració de la costa occidental d’Àfrica. Per molts segles les úniques rutes que connectaven l’Àfrica Occidental amb el Mar Mediterrani creuaven el desert del Sàhara i eren controlades pels estats musulmans del nord d’Àfrica, rivals de Portugal. Els portuguesos esperaven trobar un pas per mar que els permetés comerciar directament amb l’Àfrica Occidental. Els progrés va ser lent, però, el 1434 van arribar al cap Bojador.
Aquestes primeres empreses van incloure l’establiment de factories comercials, és a dir, bases comercials defensades militarment, al llarg de tot el litoral africà. D’elles, Portugal n’obtenia or, esclaus i ivori, procedents de les tribus natives.
En menys de dues dècades, la barrera del Sàhara va ser vençuda i el comerç d’or, plata i esclaus va començar amb el territori que avui dia compren l’Estat de Senegal. Poc després es van construir els forts d’Elmina i São Tomé i Príncipe es va convertir en la primera colònia productora de sucre. El 1482 una expedició encapçalada per Diogo Cão va arribar al regne del Kongo.
L’expedició més important va ser la de Bartolomeu Dias que va arribar al Cap de les Tempestes, posteriorment anomenat Cap de Bona Esperança, demostrant que la ruta cap a l’Índia per mar era possible.
El 1498, Vasco da Gama (1469-1524) va iniciar l’exploració de la costa oriental d’Àfrica i la travessia de l’Oceà Índic fins arribar al litoral de l’Índia (Calicut). D’aquesta manera s’obria la denominada ruta de les espècies que va controlar la Corona Portuguesa, la qual va establir igualment factories al llarg de les costes d’Aràbia, Índia, Ceilan (Sri Lanka) i Xina, en oberta competència amb àrabs i venecians.
Per una altra banda, l’any 1500, P. Álvares Cabral (1467-1520) va arribar a les costes brasileres. En aquest cas, els portuguesos, en lloc d’establir una organització comercial, com havien fet a Àfrica i Àsia, van desenvolupar la conquesta i la colonització del Brasil, territori que restava fora del domini castellà.
Tanmateix, els portuguesos van promoure una nova ruta comercial, la denominada ruta dels esclaus, a través de la qual es transportaven esclaus negres des de l’Àfrica cap a Amèrica per fer-los treballar a les grans plantacions de canya de sucre i, posteriorment, a les mines d’or i de plata.
D’aquesta manera, Portugal va crear, al començament del segle XVI, un important imperi colonial que, no obstant això, va tenir una curta durada ja que els holandesos, des de mitjans del segle XVI, i anglesos i francesos, a partir del segle XVII, tindrien el monopoli del comerç amb Àsia i acapararien el comerç d’esclaus.
Avui és dia 12 d'octubre de 2009 i fa 517 anys Colom va arribar a unes terres desconegudes per ell (ell pensava que era Àsia), que era el continent americà.
En aquest mapa podem veure la ruta que va començar
Magallanes el 1519 i va acabar Juan Sebastián Elcano el 1522. L'expedició de la primera volta al món la van organitzar els castellans per tal de demostra l'esfericitat de la Terra. El viatge va travessar l'oceà atlàntic, va passar per l'estret de Magallanes, va navegar l'oceà pacific i va arribar a les Filipines, on Magallanes va morir i va haver de continuar l'expedició Juan Sebastián Elcano. A les illes Moluques es van haver d'enfrontar als portuguesos, i va ser una sola nau que amb seixanta homes va navegar per l'oceà ïndic i va recòrrer tota la costa africana fins arribar a Sanlúcar de Barrameda només amb divuit homes.
Arribada de Colom a Amèrica Nosaltres hem triat aquesta imatge representativa de l'arribada de Colom a Amèrica, ja que, creim que el descobriment d'Amèrica va ser el més important d'aquella època, ja que va suposar no el descobriment d'un sol continent desconegut, sinó que el descobriment d'un nou món. També creim que va ser molt important la seva conquesta, perquè va suposar que el comerç es desplaçes a l'Atlàntic introduïnt nous productes a tot el món. En aquesta imatge podem veure reflexat la importancia d'espandir la fe cristiana.
