dilluns, 22 de març del 2010
TEXTAREA_ID
dissabte, 12 de desembre del 2009
Felip V, el primer borbó
Nosaltres hem triat aquest rei, ja que va ser el primer rei Borbó, que és la dinastia que tenim actualment amb el rei Juan Carles I.
Felip IV d'Aragó i V de Castella, o senzillament Felip d'Anjou, ( Versalles, França 1683 - Madrid, Espanya 1746 ) fou el Rei d'Espanya (1700-1746), rei de Nàpols (1700-1707), rei de Sicília (1700-1713) i duc de Milà (1700-1706).
Amb el seu nomenament com a rei d'Espanya a la mort de Carles II de Castella va esdevenir el primer rei de la Dinastia Borbònica al tron del Regne d'Espanya i va instaurar el centralisme espanyol a l'estil de l'absolutisme borbònic instaurat a França, però mai es podria unir a França.
El seu avi fou el rei francès Lluis XIV i els seus pares el Gran Delfí i Maria Ana de Baviera. Va heredà el tro espanyol quan va morir Carles II, últim rei de la casa dels Àustries a Espanya sense descendencia.
Felip IV d'Aragó i V de Castella, o senzillament Felip d'Anjou, ( Versalles, França 1683 - Madrid, Espanya 1746 ) fou el Rei d'Espanya (1700-1746), rei de Nàpols (1700-1707), rei de Sicília (1700-1713) i duc de Milà (1700-1706).
Amb el seu nomenament com a rei d'Espanya a la mort de Carles II de Castella va esdevenir el primer rei de la Dinastia Borbònica al tron del Regne d'Espanya i va instaurar el centralisme espanyol a l'estil de l'absolutisme borbònic instaurat a França, però mai es podria unir a França.
El seu avi fou el rei francès Lluis XIV i els seus pares el Gran Delfí i Maria Ana de Baviera. Va heredà el tro espanyol quan va morir Carles II, últim rei de la casa dels Àustries a Espanya sense descendencia.
La Guerra de la Successió
La guerra de succecssió a Espanya va tenir dos punts de vista diferents, un per part de la corona castellana i un altre per part de la corona catalano-aragonesa.
Espanyola
La Guerra de Successió Espanyola (1701-1713/1715) va ser un conflicte bèl·lic internacional, que, a més d'afectar el conjunt d'Europa, va incloure la Guerra de la reina Anna a l'Amèrica del Nord, com també accions de pirates i corsaris a les costes de l'Amèrica espanyola. En aquesta confrontació, a més de la successió a la corona hispànica, s'hi dirimia també la qüestió de l'equilibri de poder entre les diferents potències europees.
El Duc de Marlborough signant el despatx a la Batalla
de de Blenheim (Oli de Robert Alexander Hillingford)
A Catalunya
A començaments del segle XVIII, va morir sense successió el rei Carles II. Aquest fet va ser l'origen d'un conflicte internacional al voltant de la successió a la monarquia hispànica. El rei, en el testament, havia designat Felip d'Anjou com a successor, i aquest va jurar les constitucions catalanes. Però, tot i això, entre la burgesia i la baixa noblesa de Catalunya predominaven les simpaties per un altre candidat, l'arxiduc Carles d'Àustria.
Els austriacistes catalans van signar un pacte d'ajut militar amb Anglaterra i, poc més tard, van proclamar l'arxiduc Carles, rei. Des d'aquest moment, la guerra internacional, a la península, es va convertir en guerra civil.
La superioritat militar dels felipistes, i el fet que Carles d'Àustria heretés la corona de l'imperi austríac, van conduir les potències europees a signar el Tractat d'Utrecht (1713). Aquest tractat posava fi a la guerra de Successió espanyola i confirmava Felip d'Anjou com a rei d'Espanya.
A Barcelona, 5.500 homes dirigits pel conseller en cap Rafael de Casanova van resistir fins que, l'11 de setembre de 1714, es va produir l'assalt final felipista a la ciutat.
La Guerra de successió va significar l'ocupació de Catalunya per les tropes francocastellanes i, alhora, la desaparició de totes les institucions catalanes, que s'havien anat configurant des de l'alta Edat Mitjana.
Espanyola
La Guerra de Successió Espanyola (1701-1713/1715) va ser un conflicte bèl·lic internacional, que, a més d'afectar el conjunt d'Europa, va incloure la Guerra de la reina Anna a l'Amèrica del Nord, com també accions de pirates i corsaris a les costes de l'Amèrica espanyola. En aquesta confrontació, a més de la successió a la corona hispànica, s'hi dirimia també la qüestió de l'equilibri de poder entre les diferents potències europees.
El Duc de Marlborough signant el despatx a la Batalla
de de Blenheim (Oli de Robert Alexander Hillingford)
A Catalunya
A començaments del segle XVIII, va morir sense successió el rei Carles II. Aquest fet va ser l'origen d'un conflicte internacional al voltant de la successió a la monarquia hispànica. El rei, en el testament, havia designat Felip d'Anjou com a successor, i aquest va jurar les constitucions catalanes. Però, tot i això, entre la burgesia i la baixa noblesa de Catalunya predominaven les simpaties per un altre candidat, l'arxiduc Carles d'Àustria.
Els austriacistes catalans van signar un pacte d'ajut militar amb Anglaterra i, poc més tard, van proclamar l'arxiduc Carles, rei. Des d'aquest moment, la guerra internacional, a la península, es va convertir en guerra civil.
La superioritat militar dels felipistes, i el fet que Carles d'Àustria heretés la corona de l'imperi austríac, van conduir les potències europees a signar el Tractat d'Utrecht (1713). Aquest tractat posava fi a la guerra de Successió espanyola i confirmava Felip d'Anjou com a rei d'Espanya.
A Barcelona, 5.500 homes dirigits pel conseller en cap Rafael de Casanova van resistir fins que, l'11 de setembre de 1714, es va produir l'assalt final felipista a la ciutat.
La Guerra de successió va significar l'ocupació de Catalunya per les tropes francocastellanes i, alhora, la desaparició de totes les institucions catalanes, que s'havien anat configurant des de l'alta Edat Mitjana.
Els Àustries
La casa de Àustria és el nom amb el qual es coneix la dinastia Hadsburg que va reinar en la monarquia hispànica els segles XVI i XVII; des de la Concordia de Villafafila (27 de juny de 1506) on Felip I "el Hermoso" va ser reconegut com rei de la Corona de Castilla, quedant per el seu sogre Ferran el Catòlic la Corona d'Aragó; fins la mort sense succsessió directa de Carlos II "el Hechizado" que va provocar la guerra de Successió el 1700
.
Àustries en blau
.
Àustries en blau
La família dels Habsburg, originaris de la Suïssa germànica, són sense cap mena de dubte una de les grans famílies europees ja que des de 1291 i fins a 1918 han detingut de forma ininterrompuda el poder en una gran extensió de territoris europeus.
dimecres, 2 de desembre del 2009
divendres, 23 d’octubre del 2009
La batalla de Lepant
La Batalla Naval de Lepant va tenir lloc el 7 d'octubre de 1571 al golf de Lepant, situat al Pelopnès (Grècia). S'hi van enfrontar els turcs otomans contra una coalició cristiana, anomenada Lliga Santa. Els cristians van resultar guanyadors, i només 30 galeres turques es van salvar, així aturaren l'expansionisme turc pel Mediterrani Occidental.
La Lliga Santa la formaven els regnes de les Espanyes, la República de Venècia, la República de Gènova, el Ducat de Savoia, els hospitalers de Malta i la Santa Seu. L'estol aliat, estava liderat perJoan d'Àustria, amb l'armada espanyola capitanejada per Álvaro de Bazán, Lluís de Requesens iAndrea Doria, la veneciana, capitanejada per Sebastiano Venier i la pontifícia comandada per Marco Antonio Colonna. Entre tots arribaren a reunir més de 200 galeres i altres naus auxiliars.
L'esquadra otomana, sota el comandament d'Ali Pasha, senyor d'Alger a les ordres del soldà otomàSelim II, comptava amb 260 galeres.
La Lliga Santa la formaven els regnes de les Espanyes, la República de Venècia, la República de Gènova, el Ducat de Savoia, els hospitalers de Malta i la Santa Seu. L'estol aliat, estava liderat perJoan d'Àustria, amb l'armada espanyola capitanejada per Álvaro de Bazán, Lluís de Requesens iAndrea Doria, la veneciana, capitanejada per Sebastiano Venier i la pontifícia comandada per Marco Antonio Colonna. Entre tots arribaren a reunir més de 200 galeres i altres naus auxiliars.
L'esquadra otomana, sota el comandament d'Ali Pasha, senyor d'Alger a les ordres del soldà otomàSelim II, comptava amb 260 galeres.
A Petala es va efectuar el recompte de baixes. Es va comptabilitzar la pèrdua de 12 galeres cristianes (encara que després va ascendir fins a 40 pels greus danys patits) i de 7.600 homes, dels quals 2.000 eren espanyols, 880 de l'esquadra del Papa i la resta venecians. 4.000 van ser ferits. Es van comptar 190 galeres turques apresades, de les quals només 130 restaven útils, cremant les altres 60. Es van fer 5.000 presoners i es van alliberar 12.000 captius cristians. Es van calcular entre 20.000 i 30.000 els morts de l'enemic.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
